We’ve updated our Terms of Use to reflect our new entity name and address. You can review the changes here.
We’ve updated our Terms of Use. You can review the changes here.

Molles

by Gent del Desert

/
1.
Sant Dimoni 04:45
SANT DIMONI SANT DIMONI, DIGUES, QUE ELLA ÉS ARA UNA ALTRA? JO M’HE ENAMORAT D’UNA ALTRA, JO M’HE ENAMORAT D’UNA ALTRA, JO M’HE ENAMORAT D’UNA ALTRA. I JO SÓC UN ALTRE I DEMÀ SERÉ UN ALTRE. SANT DIMONI, DIGUES, QUAN M’ENAMORARÉ DE MI? QUAN M’ENAMORARÉ DE MI? QUAN M’ENAMORARÉ DE MI? OBLIGATORI SORTIR-NE. NO ES VEU EL CEL DES DE L’INFERN. SANT DIMONI, DIGUES, DIGUES, SANT DIMONI, SANT DIMONI, DIGUES... Text: SERGI TORRÓ (del poemari Visions provisionals, premi Ibn Hazm, editorial Bromera, 2007)
2.
PLANYS DEL MALALT Heus-me ací, estrany entre les coses, tot malferit i enyorant infermeres. Cosides tinc les carns primeres, a prop només l’espina de les roses. Maldestre sóc i, per mala fortuna, arrossegant mon cos entre els afanys, pidole dignitat, dignitat a sol i lluna i, d’amagat, retorç en aquests planys. Sóc presoner de corporal esquinç i en els clivells tinc l’ànima abocada, i el mal de cos me la té clivellada i cada trau raja els planys que dic. No coneix mercedaris mon presidi, cap rescat hi ha que pague aquest Alger, just maldar per servar el cos sencer, mantenint el seny sobre el deliri. De l’aurora l’ull, escorta del silenci, branda senyal d’esperada aliança: si, dels malalts, la nit fa cobejança el dia abeura son al desficaci. Per què assetgeu amb tedi ma esperança? Quan no em burxeu la sang, la feu estanca. Del jorn, només puc prendre la llum blanca i, en tan poc cove, no creix la delectança. Negueu-me, son, dels dits a la memòria, cobriu-me el bosc feréstec dels sentits, colgueu l’eixam desacordat dels crits i embolcalleu ma pensa amb vostra boira. Text: SEVERÍ VILA “NINO” (poema inèdit datat a la platja d’Oliva, 2006)
3.
ENDAVANT ELS ARGONAUTES! A LA MANERA DE RICARDO REIS Sigues gran i sencer, tot allò que pots ser. No exclogues ni exageres res que no siga teu. Sigues dens i enter, tot allò que vols ser. Posa el màxim del que ets en el mínim que fas. Perquè mira i calla, així brilla la lluna. Així brilla la lluna ben alta sobre el llac. (pàg. 306) POÈTICA PER A NAVEGANTS Els poemes són paranys a on naufraguen argonautes. Altes veles dels enganys tixen bells cors sense pautes [...] Endavant els argonautes! (pàg. 257) CORSARI Faig la ruta del corsari entre prismes de metall. Faig de correu emissari de la rosa sideral. Porte lletres del vicari de la cort espacial. Serve encara el reliquiari de Monsenyor del Mirall. Dins i fora l’escenari joguinaires de corall escriuen un llarg diari en els meus ulls de cristall. (pàg. 256) SALVADOR JÀFER, del poemari Navegant obscur (1986), inclòs al llibre Produccions Ansietat (1970-1988), ed. 3 i 4
4.
LA CIUTAT I LA VINYA Valencians veremen pel Rosselló V. A. ESTELLÉS La verema a França era com l’exili. Homes i dones omplien maletes –de fusta o de cartó– amb tot el que hi podia cabre, creïlles i tot. Feien llargues cues a les andanes inhòspites i pujaven als trens vells i esbalandrats. Vora la frontera els escorcollaven com a leprosos i, quan arribaven als camps de vinya, els allotjaven en cases malsanes i els feien treballar llargues jornades. A la plana, a la muntanya. Les dones tallaven i els homes treien. Emigrats allà –immigrants els deien–, ací també tenien bancals de vinya. Durant tot l’any la treballaven. Arribada la collita, néts i avis, pares i fills d’aquells exiliats, veremàvem. Quan la mare també marxava allà, els menuts ens solíem quedar amb els parents. Fou així com vaig conèixer la ciutat. Hi teníem unes ties i ens hi van portar. A mi, sis o set anys que devia tindre, i a la meua germaneta que tot just començava a caminar. Ciutat de contrastos, de llargues avingudes i pisos de Bon Ordre amb corredors laberíntics, habitacions de luxe, cambres de bany lluents... I de cases on s’amagava la pobresa, pisos foscos de rellogats i de famílies amuntegades, de por a les nits i de llums i olors estranys. Vaig descobrir un altre món, llavors. Els nostres pares foren emigrats, exiliats, estranys a prop de casa. Quan tornaven al poble, barataven francs francesos per moneda espanyola amb l’estampa de generals invictes. I amb els guanys compraven un tros de terra blanca i erma per a plantar-hi vinya. Text: ANTONI ESPÍ CARDONA (del poemari Reconstrucció, XII Premi Comas i Maduell, Cossetània Edicions 2006) Text i música “Ja vénen les veremadores”: tradicional de Monòver (popularitzada per Al Tall)
5.
El record 03:15
EL RECORD És cert que fores, però a qui li interessa? És teu només, el record. Mira-ho bé i tira-ho, a ningú li fa cap falta... Ni tu mateix te’n recordaves. LA VIA del tren separava la ciutat asfaltada. A l’altra banda, no hi havia res. Un descampat, un solar, escombraries. Enderrocs, una séquia una claveguera. Fang i pols i pedres. Herba i camps esparsos. Entre naus i fusteries i tallers. I bars, alguns de putes. I un enorme pal o bastida elèctrica, enmig de tot allò. Un home havia sigut trobat mort penjat dels cables d’alta tensió. La propietària del bar de putes, i l’única cambrera que recorde, era una dona gran, o m’ho semblava, amb faldilla curta i botes, cabell ros o platí, amb uns pits punxeguts. Literalment, acabats en punta. A les tres de la vesprada, el bar ja era obert. L’obríem nosaltres cada vegada que passàvem, puntualment, en anar a escola. Déiem puta i pegàvem a fugir. Després ens aturàvem per veure si eixia, sempre eixia. I la véiem. A vegades hi havia algú dins. Sempre pensàvem que estava fent-ho. A vegades deixava, o restava, la porta entreoberta. I passàvem a poc a poc, una i altra vegada. Fins que la tancaven. Era de vidre opac de colors diversos: roig, blau... Un dia tancaren el bar, i en posaren un altre, amb vidres transparents pintats. Recorde el dia que els pintaven: Bocadillos – Tapas variadas, amb una clòtxina i una gamba dibuixades. No tenia cap interés. Uns mesos després asfaltaren el carrer. TEXT: Lluís Roda, Elogi de la llibertat, poemari datat a València entre 1990 i 1994 (Edicions Bromera, 2001, pàg. 7 i 8)
6.
Vora el barranc dels Algadins hi ha uns tarongers de forta flaire; com el seu fruit no dóna gaire, es fan servir com a jardins. Hi ha allí una nau que amaga dins uns documents que una alcaldessa podrien fer que acabàs presa, vora el barranc dels Algadins. Vora el barranc dels Algadins naden rabents les sangoneres endèmiques de les riberes fent bascular llurs cossos fins pel rierol sota els camins, estret com una llonganissa, d’aigua pudent, pastosa i grisa, vora el barranc dels Algadins. Vora el barranc dels Algadins un immigrant al sol renega; la seua dona li la pega al llit del típic pixavins. Fan uns xicots alginetins pintades més o menys rupestres per a vergonya dels seus mestres, vora el barranc dels Algadins. Vora el barranc dels Algadins demà el sol torrarà el pencaire, sacsarà les antenes l’aire, i un mas caurà fet a bocins. I, al polígon sense confins, les fàbriques es faran velles; ¡jo no podré arrufar les celles vora el barranc dels Algadins A PACO MUÑOZ I A MARTÍ DOMÍNGUEZ ROMERO
7.
LES BOIRES D’ÀVALON Una boira que m’avala al teu ventre m’endinsa i m’embarca o m’embarga per ruïnes de mars o per runes de l’aire amb la ploma i l’escata a la ventura de la matèria ínsula i obscura. On la rosa és port, on la Deessa és port del teu cos, escampa el temps. On lliurant-se el món de troballes i segells, només de mísera molsa i de misteri se sosté. Una boira que m’avala al teu ventre m’endinsa i m’embarca o m’embarga per ruïnes de mars. On la rosa és port. On la Deessa és port del teu cos, escampa el temps. Text: traducció del poema d’ IGNACIO NAVARRO LAVARA “Las nieblas de Ávalon”, del llibre La rosa regresada, editorial Versos y Trazos, 2005
8.
MANIFEST MATRIOTA Prometem qualsevol cosa, sempre que siga en vi o en va; sabem de la condescendència dolça de les mares. Abracem totes les faldes, humitegem els ventres sempre a l’empara de la venturosa pietat maternal. Remunerem qualsevol classe de tendresa i de dolçor; rebutgem l’acritud, llevat que vinga del sabor del whisky o de la cervesa. Ensordim els himnes; si ens deixem arrossegar pel seu ram-pataplam, ritme de la hipnosi, potser ens arribe a suggerir alguna cosa la sorda marcialitat. Recordeu que les mares ploren i maleeixen quan els seus fills són enviats a la guerra. Mentre els pares encarcarats de deure esgrimeixen el mocador amb orgull quan els seus fills són embotits a l’escorxador. Abominem, per tant, l’èpica bèl•lica: només tenim 5 litres de sang al cos, l’únic “furor”, l’únic fervor que ens interessa és el “fragor uterí”. La nostra única fe d’armes, que proclamem, és la pertinença al batalló d’artistes; la nostra guerra contra l’atonia, l’abúlia, el tedi, el conformisme, la indiferència, el desànim, el xafardeig, la hipocresia i altres fantasmes. Palpem, divins, l’oleica textura del mar de placenta uterí: L’úter és l’única bandera possible, una bandera d’aigua, calma i silenci. Quant a la tàctica, preferim la de guerrilles, el valor i empenta d’uns pocs impurs, atacs ràpids i selectius com borradura contra un exèrcit infinit i monolític, però que ha perdut l’esperança perquè ja no sap del pes de les paraules. Adaptat d’un text de Rafael López “Llop” datat a Ontinyent, Moros i Cristians 2006, compost per al projecte Batalló d’artistes i publicat al blog d’El Desert de la Paraula
9.
EDUCATION FOR CITIZENSHIP Good morning in the morning! BON DIA DE MATÍ It’s always the same song! SEMPRE LA MATEIXA CANÇÓ It rains a little bit, but although it rains a little bit, it rains enough. PLOU POC, PERÒ PER AL POC QUE PLOU, PLOU PROU I shit in the salted sea! ME CAGUE EN LA MAR SALÀ As shit by irrigation ditch. COM CAGALLÓ PER SÉQUIA Take the candle, take the big candle because the procession is very very long. PREN EL CIRI GRAN, QUE LA PROCESSÓ ÉS MOLT LLARGA The Mother who goes! The Mother who goes! The Mother who goes! LA MARE QUE VA! Living Valencia! (Living! Living!!) VISCA VALÈNCIA! And Rita the Singer! I RITA LA CANTAORA! Next nothing says the newspaper. CASI RES PORTA EL DIARI Give the toy back to the boy! TORNA-LI LA TROMPA AL XIC The count of your aunt. The count of your aunt. The count of your aunt. LA FIGA ‘ TA TIA Hey, all rigth XE, QUE BO! Water for everybody! AGUA PARA TODOS Text: Pinky, difós per Internet, 2007 A GUILLEM SOLER
10.
LLUNY DE BABILÒNIA Vinc pelat però feliç, rostit pel sol africà de les altes valls. Porte damunt la serenor de nits blavoses, entre muntanyes de quietud. Sóc lluny de Babilònia. Tot i tindre-la present per la llargària dels seus tentacles insondables de neguit, sóc lluny de Babilònia. I em sent una criatura benaurada. Ésser feliç a Babilònia, com a tot arreu, no és gens fàcil, no és gens fàcil. Però ací, en un racó d’Àfrica, em sent feliç de ser. Amb això només, és prou. Ara no tinc un duro, cert del tot. I els dies que he passat no tenen preu. Ara sóc una persona alegre, és meravellós. Text: poema de SERGI TORRÓ inclòs al llibre Cançons de redempció (premi Miguel Hernández, ed. Denes, 1996)
11.
Gat 05:37
GAT Mai no he sabut pas acoblar-me al pas dels altres –allò que en diuen, més o menys, ajustar ‘l pas–. No sé si puc i no ho pense pas aprendre. Mai no he pogut anar al pas, ni he volgut pas. Trellat a estones fetes de llum en la tenebra de lluita contra el gris i la mediocritat, amb l’acurat combat contra els bròfecs histèrics. Sóc l’esfinx, sóc el dansaire, sóc el gat. Jo caic i jo m’alce en llibertat Mentre camine no passege Jo caic i jo m’alce en llibertat I menys encara marque el pas Jo caic i jo m’alce en llibertat I mentre camine no passege Jo caic i jo m’alce en llibertat I menys encara marque el pas. Després de la fragor excessiva del dia m’agrada el vespre encés i, alhora, assossegat, de gespa tendra i vents sensuals i afrodisíacs. El capaltard ens obri oasis d’ombres suaus. Jo em sé content, tan poderós com fràgil, també sofert, i perseguit i estimat, i tot alhora em fa ser llibertari. No reconec govern però sé el color triat. Jo caic i jo m’alce en llibertat Mentre camine no passege Jo caic i jo m’alce en llibertat I menys encara marque el pas Jo caic i jo m’alce en llibertat I qui no ho vulga, que es lligue Jo caic i jo m’alce en llibertat Jo continue caminant. Alguns se’n riuen, de mi, alguns se’n riuen massa esquifit per fer-los por o fer-los dany. Creuant els dits, uns altres s’esgarrifen i, amb fosc temor, m’odien i em vigilen. No admetré mai que m’imposen per la força el respecte degut a allò que dicten. El respecte, jo l’atorgue a segons qui i segons quan i segons com i segons per què. Jo caic i jo m’alce en llibertat Mentre camine no passege Jo caic i jo m’alce en llibertat I menys encara marque el pas Jo caic i jo m’alce en llibertat I qui no ho vulga, que es lligue Jo caic i jo m’alce en llibertat Jo continue caminant Jo caic i jo m’alce en llibertat Des de la independència Jo caic i jo m’alce en llibertat Cap a la independència Jo caic i jo m’alce en llibertat Amb constància salvatge Jo caic i jo m’alce en llibertat Amb disbauxa felina Amb solitud perfecta Amb insistent recerca Sóc el més bell projecte Un afany d’anarquia Trempat d’insensatesa Sóc pell de companyia Des de la independència Sóc un lliure sinònim Cap a la independència Sóc, vull ser Llibertat És el meu blat, la llibertat És el meu blat, la llibertat El meu guany i el meu grat És el meu blat, la llibertat La llibertat, la llibertat... Text: fragments del llibre Gat de DAVID MIRA (escrit el 1987 i publicat el 2006 per l’Ajuntament d’Ontinyent)

about

GENT DEL DESERT
MOLLES (Sama-Rec, 2009)
1. SANT DIMONI (Sergi Torró / Jesús Barranco)
2. PLANYS DEL MALALT (Severí Vila / Jesús Barranco)
3. ENDAVANT ELS ARGONAUTES! (Salvador Jàfer / Jesús Barranco)
4. LA CIUTAT I LA VINYA (Antoni Espí / Popular)
5. EL RECORD (Lluís Roda / Jesús Barranco)
6. VORA EL BARRANC DELS ALGADINS (Jesús Barranco / Partaka)
7. LES BOIRES D’ÀVALON (Ignacio Navarro / Jesús Barranco)
8. MANIFEST MATRIOTA (Rafael López / Marc Pérez)
9. EDUCATION FOR CITIZENSHIP (Pinky / Jesús Barranco)
10. LLUNY DE BABILÒNIA (Sergi Torró / Camil Gonzàlez)
11. GAT (David Mira / Jesús Barranco)

credits

released April 1, 2009

MOLLES ÉS UNA PRODUCCIÓ DE GENT DEL DESERT DIRIGIDA PER JESÚS BARRANCO, REALITZADA DURANT L’ESTIU I LA TARDOR DE 2008
GENT DEL DESERT: Jesús Barranco, Marc Pérez (veus, música); Sergi Torró, Pep Alfonso (veus, textos); Vicent X. Vila (percussió, veus).
POETES CONVIDATS: Ignacio Navarro Lavara, Severí Vila “Nino”, Rafael López “Llop”, Antoni Espí i els mestres Salvador Jàfer, Lluís Roda i David Mira.
MÚSICS CONVIDATS: Patxi Ballester “Dòctor”, Honorio Barranco, Miquel Barranco, Epi Garcia, Miquel Gironés, Pablo Gisbert, Camil Gonzàlez, Pablo López, Jesús Monleón “Polelo”, Raúl Padilla, Miquel Payà, Esteve Ribera, Pau Urenya
VEUS CONVIDADES: Anna Mari Mollà, Pau Caparrós
GRAVACIÓ I MÀSTER: Javi Penadés “Carnisser”, Jesús Barranco
PORTADA I LLIBRET: Epi Garcia (Neuraska Produccions)
FOTOGRAFIES: Lluís Garcia Pla, Pep Alfonso
AGRAÏMENTS: Casal Jaume I de la Vall d’Albaida (Ontinyent), La Rata Cellarda (Beneixama)

license

all rights reserved

tags

about

Gent del Desert Ontinyent, Spain

Gent del Desert és una banda de folk rock sorgida el 2006 a Ontinyent (País Valencià). Ha publicat set àlbums i dos singles, a més de deu participacions en discos col·lectius.

contact / help

Contact Gent del Desert

Streaming and
Download help

Report this album or account

If you like Gent del Desert, you may also like: