EL PÈNDOL I LA TERRA (selecció 5#)

by Gent del Desert

/
1.
2.
3.
4.
5.

about

L’any 2006 el grup literari El Desert de la Paraula vam fer un repertori al voltant de l’obra de David Mira i Gramage, que cristal·litzà en un espectacle i un CD. Deu anys després, en compartim una selecció de cinc tracks.

credits

released December 12, 2007

(p) El Desert de la Paraula, 2007
masterització Luis Pisu.

tags

license

all rights reserved

about

Gent del Desert Ontinyent, Spain

Gent del Desert és una banda de folk rock i cançó sorgida el 2006 a Ontinyent (País Valencià). Compta amb cinc àlbums i un EP publicats, a més de deu participacions en discos col·lectius.

contact / help

Contact Gent del Desert

Streaming and
Download help

Track Name: Veig Ontinyent
Dic Ontinyent i dic l'aigua corrent
de rius i fonts, per sèquies i alcavors,
per llars i camps, indústries i molins,
i per l'aljub – fondíssim – de l'enyor.

Dic uns carrers i evoque un món bullent
de passejants i de trànsit fluint,
però, també, d'un desori angoixant
i massa gris, i escassesa de verd.

Dic uns camins i pense un paradís
que uns han guanyat o que altres han perdut,
uns llocs, potser, que hem de reconquerir
i compartir i trobar i estimar.

Dic uns barrancs i un paisatge de camps.
Dic una vall i unes serres voltant.
Però jo sé que també dic la gent
i l'amistat, i un col·lectiu anhel.

Dic Ontinyent i alce una acta de fe,
anomenant, retrobant o evocant.
Però jo dic perquè vull escoltar
caminar junts, anar, recomençar.
Track Name: Aquella casa el centre
Aquella casa, el centre del meu món. I des d'ella,
traçant cercles concèntrics el món se m'eixamplava
a través dels carrers. El meu carrer obert:
la Morereta, vida amunt i avall, tranquil·la;
i a la vora, l'arbreda de besllums: Sant Domingo,
lloc d'esplai i trobada. I els meus primers amics.
I tots els nostres jocs, ancestrals, iniciàtics...
Carrer de Sant Josep, carreronet d'Amunt,
la font de la Penyeta i, allí, la replaceta
plàcida, acollidora... i l'extensió del cercle:
l'univers de carrers del Poble Nou, amunt,
fins a l'Almaig obert i el Llombo espletant d'hortes
amb les artèries vives i les sendes trescades
confluint en el poble. Emmarcat entre aquell
Paradís desbordant i entre "la Carretera",
teníem l'escenari: l'Ermiteta, els carrers
vius de gent llauradora, el Barranquet, la Vila...
Ben a prop del vell cor, el nostre cor jugava
les primeres partides en plural: l'amistat,
set experimentada de primeres eixides
al carrer i a la vida. I la vida a la casa:
daurada, plena, càlida. Els meus primers joguets:
humils i extraordinaris, I els meus dominis amplis
d'únic xiquet a casa, aliè encara a tragèdies
quotidianes que feien el vell cercle immutable.
Track Name: Pel novembre daurat
Mentre és l'hora immutable i és l'edat
que mai no és la mateixa, però torna,
avançant en el vell cercle, de nou;
mentre, com tot arriba, ja ha arribat
la caiguda del pàmpol,
fred daurat,
quan la tardor s'assembla més que mai
a l'hivern que s'anuncia pel capvespre,
pel novembre arribava, apareixia
la fira, com cada any,
un temps: "la fira"... [...]
La fira de novembre
era fer l'inventari
dels camins que hi hauria per a assolir el goig,
l'inventari constant, repetit cada dia,
de tots i cadascun dels recursos bastits
per viure l'aventura, la petita aventura
que tots premeditàvem
des dels nostres pocs anys.
Aleshores, nosaltres, assistíem a l'obra
d'entrelligar el món que era tota la fira.
A poc a poc s'alçaven
les atraccions, les rodes, els barracons de fusta.
Els antics carromatos remolcats s'aturaven
a vora d'aquell món: la llar provisional
d'aquella raça vella de rodamons i zíngars
que venien, potser,
viatjant, lentament,
a l' encens que el vell temps. [...]
Els firaires tenien
un no-sé-què als seus ulls,
i entre tot aquell fast de llums inusitades,
entre la nostra joia i la nostra admiració,
mentre rèiem i anàvem per aquell
món atiat, ells eren una raça altiva, enlairada,
amb la figura trista, digna i resignada.
Nosaltres ens els miràvem
com a éssers superiors, mítics i enginyosos,
desenrotllant les forces d'unes arts
que eren màgiques i, ensems, rudimentàries.
I fèiem l'inventari d'aquell món endreçat.
Track Name: Nostàlgia de la pedra – Amor – Bressol
I recórrec encara
els vells carrers, amunt,
amb la nostàlgia dolça
d'un bell agonitzar.
Pelegrinatge absurd
d'aquell qui cerca empelt
en l'aire del no res!
Qui ens tornarà el que fou,
per tornar a ser bell...?
I malgrat tot, l'encís
em porta de la mà
Vila amunt, pels racons
secrets, on vibra encara
la calma transparent
d'una absència, d'un temps
assegut, segles fa,
en la penombra fresca
d'uns murs que ho saben tot
però que ignoren l'ull.
Carrerons adormits
en la difusa llum
d'història esmorteïda
al fons dels atzucacs.

Vida em dic, si em diuen llibertat.
Amor em sé, si tu ho saps. Compartir.
Fidel a un temps he de ser, si te'n vas
i no t'enduus tot aquest foc. Amor.
Va haver-hi un temps en què vàrem poder
aprendre a amar, aprendre a tenir set.
Ara hi ha el vent, camí per fer, hi ha
el buscador perdut. En llibertat.

Jo tinc una llarga Vida
que van donar-me lluitant,
la vaig rebre d'heretatge
i vull deixar-la puixant.
Jo tinc una barca antiga
que s'ha perdut navegant
en la llarga travessia
a Ítaques que arribaran.
Jo tinc una nova ruta
que he de fer amb un infant,
junt amb la meua companya,
ben agafats de les mans.
És la ruta de l'antiga
nova vida que hem trobat.
És llarga i feta de dubtes
i l'hem d'omplir estimant.

L'esperança està feta,
potser, d'uns ulls d'infant,
o d'una alba vermella
sobre la vall silent.
Però, també, del dubte
quotidià, de l'instant
violent de tendresa
al nostre interior fosc,
des d'on aquella espurna
ens arriba al cervell
per tal de retornar
a l'esperança de ser
en la mesura justa
de conviure en un lloc
que és un plural trosset
de món, de cadascú,
que vivim, per exemple,
on comença la vall.
Track Name: L’aflicció
Tu i jo érem nosaltres dins d'aquells que eren nostres
al voltant d'un context que ens feia i on vivíem.
Ara som un plural que ha perdut el prefix
i que ens mengem la cua del pretext circular.
Som una multitud feta de solitaris.
Tu eres el camí teu i ells són l'estigma nostre.
Jo enyore una família que he triat i m'ignora.

Desteixida memòria, recorda'm la drecera
per on tot brolla arrere... Desintegrant-se, exsangüe,
desteixint-se els tapissos, desfeta, escampada,
esmaperduda, dòcil, desteixida memòria,
recomposa'm els versos que he perdut, fent camí,
perquè ara vull refer-los en camí de tornada,
sota un cel inclement, enllà de tants papers
ratllats i esmicolats o com a pètals despresos
del viure desescrit, del veure desteixit,
tot aquell argument de la meua pel·lícula
vital, rebobinada, potser mig censurada:
ara només sent córrer el vertigen d'imatges
visionades només mentre travesse el túnel
sense argument, sens versos vers la llum que m'encegue...
Perquè, literalment - i literàriament –
he perdut els papers algunes – massa – voltes:
poques voltes, si compte que acabe retrobant-los
i refent-los potser... abans de destruir-los.

Com podria descriure l'aflicció que ara sent...?
L'aflicció, no la pena o el dolor o l'angoixa,
o la gran frustració... - sabeu? A mi em fot molt,
moltíssim, quan algú m'assenyala o m'inclou
a l'informe ramat dels "ressentits",
quan precisament són ells eixos ressentits
que han col·laborat, amb ganes i eficàcia,
a deixar-me frustrat... Però, descriure ara
l'aflicció que l'edat - i els treballs i els fets,
i el viure i el morir - ha anat acumulant-me...
S'aproxima un naufragi - la descripció, vull dir -:
No sóc un nàufrag, però... No estic enfonsat.
Tampoc divise Ítaca ni llums a l'horitzó
quan va fent-se de nit i ja no sé nadar
ni enfonsar-me ni res... Sé que em despertaré
i encara seré nàufrag i encara sentiré
l'olor de l'aflicció - és una olor molt freda
i té un color molt lívid - és... una sensació
que em recorre per dins i m'acompanyarà
en el passeig per l'illa on sóc "empadronat",
on escampe la vista pel paisatge estimat,
on jo també sóc illa o escull indefinit
que no està ni marcat al mapa.
L'aflicció