Processionària

by Gent del Desert

/
1.
03:02
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
10.
04:15
11.
12.

about

GENT DEL DESERT Processionària (Comboi Records, 2014)
01. Amor i amor (Vicent Andrés Estellés / Celdoni Fonoll)
02. Cançó per a fer ametles (Sergi Gómez – Popular / Jesús Barranco)
03. En Joan el Guitarró (Jesús Barranco – Popular / Maribel Crespo)
04. La serenata (Voce ‘e notte) (Eduardo Nicolardi / Ernesto de Curtis)
05. La fuga de Cameta (Jesús Barranco)
06. La cançó del cucurull (Toni Espí / Xavi Requena)
07. I la banda tocà el Vals de Matilda (Eric Bogle)
08. La senda dels Cinc Germans (Jesús Barranco / Popular)
09. La balada de la garsa i l’esmerla (Joan Roís de Corella / Jesús Barranco)
10. Família (Mick Jagger / Keith Richards)
11. La llegenda dels dos tonells i el sant (Jesús Barranco – Miquel Barranco)
12. Cavallers, ara va de bo (Manel Alonso / Jesús Barranco)

credits

released April 28, 2014

GENT DEL DESERT – Jesús Barranco, Xavi Torró “Xavo”, Xavi Requena “Requeneta” i Miquel Barranco

PORTADA i DISSENY GRÀFIC Llapissera
Gravació i mescla: Jesús Barranco i Xavi Torró – Màster: Jesús Barranco i Javi Carnisser

SOTA LA MATEIXA BANDERA – Sergi Torró, Vicent Xavier Vila, Epi Neuraska, Esteve Ribera, Honorio Barranco, Salvador Mollà, Jesús Monleón “Polelo”, Javi Penadés “Carnisser”, Pau Barberà, Joanjo Albinyana, Toni Espí, Jordi Silvestre, Germán Estévez, Miguel Ramos, Ima Alcaraz, Paco Rodríguez-Bronchú, Pau Sanchis, Xavier Muñoz, Mario Sanchis, David Mollà “Tanyo”, Encarna Galiana, José Buzón, Mari Àngels Moreno, Txema Molinero, José Luis Yáñez, Peter Sebastian i Dani Miquel

AGRAÏMENT a Manel Arcos, Sergi Gómez, Manel Alonso, Maribel Crespo, Martí Domínguez, Celdoni Fonoll i Buffalo Gil

tags

license

all rights reserved

about

Gent del Desert Ontinyent, Spain

Gent del Desert és una banda de folk rock i cançó sorgida el 2006 a Ontinyent (País Valencià). Compta amb cinc àlbums i un EP publicats, a més de deu participacions en discos col·lectius.

contact / help

Contact Gent del Desert

Streaming and
Download help

Track Name: Amor i amor
AMOR I AMOR QUAN PLOU I QUAN FA SOL,
AMOR QUAN ÉS DE DIA O ÉS DE NIT,
I A LA TAULA I AL LLIT, AL PRIMER CRIT,
I L’OLI SOCARRANT-SE EN EL CRESOL.

L’AMOR, QUE ÉS UNA PENA I UN CONSOL,
UN DESEMBRE PLUJÓS I ABRIL FLORIT,
ATREVIT, ENARDIT I DECIDIT,
QUE TOT HO TÉ I HO DÓNA I TOT HO VOL.

PLOU I PLOU EN FINÍSSIMES AGULLES,
PLOU I PLOU EN LA BROSSA, EN EL TERRAT,
PLOU I PLOU EN LA ROBA I EN LES FULLES…

D’AMOR DE CAP A PEUS VINC AMARAT,
D’AMOR I DE FUROR QUAN ET DESPULLES
VORA EL LLIT ON T’ESPERE DESPULLAT.

Text: VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, L’amant de tota la vida, 1965
Música: Celdoni Fonoll, 1992 (adapt. Jesús Barranco)
Track Name: Cançó per a fer ametles
CANÇÓ PER A FER AMETLES
Estrofes: Sergi Gómez i Soler "Ametla, farina i oli", 2010 – Tornada: popular mallorquina / Música: Jesús Barranco

Abans que morís l'hivern
un tapís de flors ben blanques,
i ara que l'estiu no fuig
ací ens tens tirant de mantes.

Ara sota l’arbre estem
vestint amb teles la terra,
quan mamprendrem els canyots
a les branques farem guerra.

De tot el rastre que es veu
–tu diràs si no em mou brega–,
cap dels ametlers és meu
ni en menjaré de la plega.

Ametleret abundós
de vorera de camí,
tu seràs agre per mi
i, per altri, saborós,
ametleret abundós
de vorera de camí.

Jo arreplegue, ves pelant
i traient totes les corfes
i així prompte trencarem
en quedar els arbres orfes.

De les de camp i a resol,
no hi ha feina més fotuda
pel mal que deixa als renyons
que aquesta de la batuda.
Track Name: En Joan el Guitarró
EN JOAN EL GUITARRÓ
Text: Jesús Barranco (basat en un romanç valencià anotat per Marià Aguiló ca. 1860) / Música: Maribel Crespo

En Joan el Guitarró,
en un burro que volava,
se n’anà a servir al rei
amb l’espasa rovellada.
Son pare el veu arribar;
pareixia un sant Llàtzer.
”Benvingut sigues, fill meu”.
“Ben trobat sigueu vós, pare”.

“I dis-me, fill meu, com véns?”
“Com voleu que vinga, pare?
Entre el meu cavall i jo
sumem quatre punyalades”.
“Fill meu, no em digues això;
puja per eixes escales
i veuràs a ta muller
partera del teu fill mascle”.

“Jo no faig cas del meu fill,
jo no faig cas de sa mare.
Apareu-me un llitet
perquè el meu trist cos descanse”.

“Si me muic a mitjanit,
soterreu-me als peus del llit.
Si me muic de matinada,
soterreu-me a l’entrada.
Si me muic de bon matí
soterreu-me prop del pi.
I si el meu cavall es mor
soterreu-lo al mig de l’hort”.
Track Name: La serenata (Voce'e notte)
LA SERENATA (VOCE`E NOTTE)
Text: Eduardo Nicolardi / Música: Ernesto de Curtis (Cançó napolitana de 1903)
(Adaptació de la lletra basada en la d’Albert Garcia per a Maria del Mar Bonet)

Si et desperta una veu de matinada
mentre t’abraça algú que no sóc jo,
amor meu, si vols, pots escoltar-la
sense enrenou; tu fes que encara dorms.
No has de dubtar ni anar a la finestra,
aquesta veu només pot ser la meua,
la que et parlava quan érem l’un per l’altre,
un sol país parlant un sol llenguatge.

Si la veu que duu la matinada
desperta l’altre, tu no tremoles, vida.
Digues que va sense nom la serenata,
fes que s’adorma amb qualsevol mentida.
Pots dir-li així: “qui canta sense mida,
o és que ha embogit o mor de gelosia;
la nit s’apiade del desesperat”.
La veu va sola, i un cant, a tu què et fa?
Track Name: La fuga de Cameta
LA FUGA DE CAMETA
Text i música: Jesús Barranco
"Por la relacion de la villa de Onteniente librada por don Antonio Matheu y Borja corregidor de la misma en veinte y tres setiembre último [1827], consta: que Ignacio Ureña apodado Cameta vecino de la misma estuvo en presidio por el robo que executó en la casa de campo del término de la misma llamada dels Pilarets: y que en el año mil ochocientos veinte y cinco se le prendió y al tiempo de encerrarle en la cárcel se fugó, viviendo en el día como un forajido salteador de caminos: y que José Francés y Sanz apodado Mamma, compañero del anterior y de la propia vecindad, es desertor".
(Arxiu Municipal de Xàtiva, Lligall 757, exp. núm. 9, informació proporcionada pel lletraferit Manel Arcos)

A les ordres, senyoria, es presenta ací el sergent
de primera Miquel Àngel Aparici i Benavent.

Jo sóc portador de noves sobre el cas que vol saber
del pròfug Ignasi Urenya, saltamarges bandoler.

Vosté bé sap de qui parle, mon senyor corregidor,
d’eixe que diuen “Cameta”, el famós saltejador.

Jo li ho conte i l’alferes després li ho apuntarà,
que no sé jo molt de lletra i manco de castellà.

He seguit amb la patrulla el rastre d’aquest roder
des que fugí de presidi disfressat de granader.

Fa alguns mesos el van veure al seu poble, Ontinyent.
Se li hi uní Josep Sanç “Mamma” i potser una altra gent.

Per les viles i pels masos on ha fet girar el dau,
per les gorgues i les serres, he buscat el seu catau.

Tinc quimera que es trobava amb el Coixo d’Alfauir
en l’assumpte de Xeresa que tant ha donat a dir.

Un confident reialista del poble de Pedreguer
diu que el van veure embarcar-se en la ruta cap a Alger.

Mana res més, senyoria, d’Aparici i Benavent?
(Bé estarà si se’n recorda de l’ascens a subtinent).
Track Name: La cançó del cucurull
LA CANÇÓ DEL CUCURULL
(Text: Toni Espí Cardona / Música: Xavi Requena Reig)

A l’Olleria arribaren
una gran colla de lladres
que per a sopar prenien
olla amb conill i pollastre.
I mentre el sol es ponia
tota que se l’acabaven.
I quan la lluna lluïa
balls ballaven, i cantaven.

Es repartien llurs joies
–llurs no, perquè eren robades–
i ulls de follia i d’enveja
llunes roges llambregaven.
I entre enrenou i gatzara,
fent com si es barallaren,
un de la Llosa el pelaren
–ai senyor, l’assassinaren!

Miquel, que no era lladre,
i per balòstia el passaven,
fou convidat a la festa
i el mort li l’encolomaven.
Diu que li deien: “Miquel,
Miquel de la Palla a l’Ull,
cantaràs amb tots nosaltres
la cançó del cucurull.”

“I quina cançó és eixa,
senyors lladres del barbull?”
“La que diu estes paraules,
la cançó del cucurull:
″Miquel ha anat de paella
i ha menjat a caramull
arròs, conill i pollastre
i ha xalat al seu antull″”

Llunes roges llambregaven
al pic de la mitjanit
mentre els bandits adobaven
la cançó dels assassins.
″Miquel ha begut mistela,
herbero, absenta d’Aielo,
i ha ballat amb la donzella
de tot el rotgle més bella″.

I, tal com li la cantaven,
Miquel els la repetia;
Mes, quan al vers arribaren
on com qui no ho vol hi deia
que Miquel ha mort un home,
Miquel de la Palla a l’Ull
va dir com un gentilhome:
“No cantaré això. No vull”.
I llavors el degollaren.
Track Name: I la banda tocà el Vals de Matilda
I LA BANDA TOCÀ EL VALS DE MATILDA
Lletra i música: Eric Bogle, 1971 (adaptació Jesús Barranco) [a Tomasz]

Quan jo era jove, un fardell vaig portar
i roder en ma terra vaig viure.
De les verdes muntanyes a l’immens pedregar,
ballí el vals de Matilda ben lliure.
Però en mil nou-cents quinze em van dir: “Xaval,
la pàtria et reclama, hi ha una tasca que cal".
Em donaren un casc, un fusell i un punyal
i em dugueren molt lluny a la guerra.
I la banda tocà el vals de Matilda
quan els xics embarcàvem al port.
Entre vítols i crits i missatges de sort,
vam salpar cap a Gal•lípoli.

Me’n recorde molt bé del dia del terror
quan la sang tenyí l’aigua i l’arena.
La badia de Suvla fou l’escorxador;
a l’infern, no s’hi troba més pena.
Joan el Turc no era imbècil, s’havia estat preparant,
a aquella ratera ens anà arrossegant.
Una pluja de bales quasi ens tornà volant
en poc més d’uns minuts a Austràlia.
I la banda tocà el vals de Matilda
quan paràrem a enterrar tots els morts,
els nostres morts, i els turcs, els seus morts.
I el combat començà novament.

En un món dement de mort, sang i foc,
alguns com jo sobrevivien;
set llargues setmanes al maleït lloc
on les piles de cadàvers creixien.
I, de colp, un canó m’encertà a l’engonal.
I quan vaig despertar en un llit d’hospital
vaig conéixer, en veure quin era el meu mal
que hi ha coses pitjors que morir-se.
Ja no ballaré el vals de Matilda
entre els arbres, tan verds, tan llunyans.
Per trescar i acampar no tinc prou amb les mans.
S’ha acabat el vals per a mi.

Ajuntaren després tots els mutilats
i ens van repatriar a Austràlia.
Els cegos, els coixos, mancs i trastornats,
els herois orgullosos de Suvla.
Quan el nostre vaixell entrà al Moll Circular
mirí on les meues cames havien d’estar.
No tenia ningú que em vinguera a esperar
i això al cel li ho vaig agrair.
I la banda tocà el vals de Matilda
i atracàrem i baixàrem pel pont.
Però ningú va brindar. Ens miraven de front
i giraven els ulls lentament.

I ara, cada abril, me n’isc al portó
i veig passar la desfilada.
Veig els meus camarades marxant al mateix so
revivint una glòria passada.
Els vells van a espai, torts i encarcarats;
d’una guerra oblidada, els herois oblidats.
La xicalla demana: “Per què van desfilant?”,
i això em pregunte jo a mi mateix.
I la banda toca el vals de Matilda
i n’hi ha qui a la crida respon,
però any rere any, qualques menys en són.
Algun dia, no hi vindrà ningú.

Vals de Matilda, vals de Matilda...
Qui ballarà el vals junt a mi?
Track Name: La senda dels Cinc Germans
LA SENDA DELS CINC GERMANS
Text: Jesús Barranco (segons una tradició oral) – Música: popular

Escolteu-me, bona gent,
escolteu ací el romanç
que diuen els d’Ontinyent
que va passar a cinc germans
del camí Vell d’Agullent.
Escolteu la història de
la senda dels Cinc Germans.

Conten que aquells cinc donzells
van anar a segar blat
ben sans i valents tots ells,
però el destí anava tort
aquell dia malcarat:
tots cinc trobaren la mort
abans que el sol fos baixat.

Treballaren al matí,
i en parar per a dinar,
van beure d’un botijó
que acabava d’infectar
un dimoni animaló.
Tots begueren del verí,
cap dels cinc n’hi hagué que no.

Esta història vertadera,
creieu-la tothom que escolte,
que fou la cuca papera
(“meloe”, en diria un docte)
que fou la cuca papera,
bitxo traïcioner
que també es diu butllofer.

Grapats de terra a les mans,
aquella vesprada atziaga,
a la partida que fita
amb Esteve de la Raga.
Que la història ací descrita
que té més de cinc-cents anys,
és l’origen del que diuen
la senda dels Cinc Germans.
Track Name: La balada de la garsa i l'esmerla
LA BALADA DE LA GARSA I L'ESMERLA
Text : Joan Roís de Corella (segle XV) – Música: Jesús Barranco

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
pennatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres.
I, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il•lustre
que pogués dir les llaors de tal perla.
I, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

“Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu.
Que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir”.
Track Name: Família
FAMÍLIA
Lletra i música: Mick Jagger – Keith Richards, 1968 (adaptació Jesús Barranco)

Veus ací el pare, és cert que té un cor,
sí, però el duu enroscat;
quan perdé la vida en un accident
trobà el cor al veí del costat.
“¿Exactament, què va a passar-nos?”
–diu amb llavis trasplantats–
“¿El meu cervell emprat repetirà el mateix
o ma filla hui a casa dormirà?”.

Ahí ve la xica, amb alguns caragols molls,
així és com duu enroscat el cap.
Ambiciona ser prostituta,
l’ocasió no s’ha donat.
¿Exactament, què va a passar-los
quan son pare haja esbrinat
que la verge filla té somnis de bordell
i que és a ell qui a prova vol posar?

Ací està mami, viu perillosament,
dos voltes tot ho ha d’intentar.
Creu que pot córrer cap al remolí
i, just a la vora, frenar.
¿Exactament, què va a passar-los
quan no done resultat
i els amants es vegen engolits
pels colors de mort que han contemplat?

Mira el xicon, amb dos rosques per genolls,
ben fort recaragolats;
però hi ha una lluita que ja ha perdut:
el cervell, no el sap gastar.
¿Exactament, què va a passar-los
quan comprenguen, al final,
que ell mai no tocarà com E.G. Jim
ni tampoc com sant Agustí escriurà?

És això el que va a passar-los
als de la família quan
vegen l’òrbita en què han estat mil anys i els mil
que encara els queden per a escapar.
Track Name: La llegenda dels dos tonells i el sant
Conta la llegenda –per a més d’u, la pura veritat–
que els dos germans Joanos, que una destil•leria havien heretat
a la riba sud del barranc del Comellar,
enfrontats per les aigües de les fonts i dels carants,
van partir llur societat.

Tots dos van dedicar-se, des d’aquell moment per separat,
a fer allò que sempre havien fet els seus avantpassats.
Cada matí, mentre anava trastejant,
cadascun dels Joanos aguaitava d’amagat
els moviments del seu germà.

Van passar els mesos, van passar els anys,
i un dia, a la taverna, tio Pòlit davant tots va pregonar
que, com cada cert temps, convocava a fer un tast
a cegues on es premiara el millor licor d’aquelles valls.
Dos tonells s’hi varen presentar.

Vist per a sentència, cada vot fou comptat i recomptat,
mentre s’encomanaven els dos alhora al mateix sant, sant Bernat.
I allò que en un principi va sonar decepcionant
acabà agradant a tots: el resultat era un empat!
Qui més qui menys var respirar alleujat.
Track Name: Cavallers, ara va de bo
CAVALLERS, ARA VA DE BO
Text: Manel Alonso (estrofes) – Jesús Barranco (tornada)
Música: Jesús Barranco
Adaptació de “Han portat el nen a la festa del terror” de Manel Alonso i Català, "Correspondència de guerra" (2008), excepte el vers “Cap mort no és estúpida”, del mateix autor, "Com una òliba" (2002)

Han portat el xiquet a la festa del terror,
hi ha plats curulls de droga, ampolles a vessar d’alcohol
i un bagul de joguines que li han regalat
perquè puga eixir de caça. N’ha tret un kalaixnikov.
Sota el bell miratge d’un cel africà,
completament ebri, a la seua arma arrapat,
balla amb violència a compàs trepidant
la cançó ancestral de l’odi fins a caure exhaust.

I ara va de bo.
Cavallers: ara va de bo.
Cavallers: ara va de bo,
de debò. Ara va de bo.

Al matí, amb la llengua eixuta i enfebrat,
a les temples encara tocant els tambors
els ritmes obscurs de la guerra, premerà
amb força el gallet i hi farà saltar
el cervell a un congènere. No és estúpida cap mort!
Dramàtica condemna, dramàtic el joc
de fugir o morir. I aquest nen soldat
la darrera llàgrima, inútil, cercarà.