Mai no he sabut pas acoblar-me al pas dels altres
–allò que en diuen, més o menys, ajustar ‘l pas–.
No sé si puc i no ho pense pas aprendre.
Mai no he pogut anar al pas, ni he volgut pas.
Trellat a estones fetes de llum en la tenebra
de lluita contra el gris i la mediocritat,
amb l’acurat combat contra els bròfecs histèrics.
Sóc l’esfinx, sóc el dansaire, sóc el gat.
Jo caic i jo m’alce en llibertat
Mentre camine no passege
Jo caic i jo m’alce en llibertat
I menys encara marque el pas
Jo caic i jo m’alce en llibertat
I mentre camine no passege
Jo caic i jo m’alce en llibertat
I menys encara marque el pas.
Després de la fragor excessiva del dia
m’agrada el vespre encés i, alhora, assossegat,
de gespa tendra i vents sensuals i afrodisíacs.
El capaltard ens obri oasis d’ombres suaus.
Jo em sé content, tan poderós com fràgil,
també sofert, i perseguit i estimat,
i tot alhora em fa ser llibertari.
No reconec govern però sé el color triat.
Jo caic i jo m’alce en llibertat
Mentre camine no passege
Jo caic i jo m’alce en llibertat
I menys encara marque el pas
Jo caic i jo m’alce en llibertat
I qui no ho vulga, que es lligue
Jo caic i jo m’alce en llibertat
Jo continue caminant.
Alguns se’n riuen, de mi, alguns se’n riuen
massa esquifit per fer-los por o fer-los dany.
Creuant els dits, uns altres s’esgarrifen
i, amb fosc temor, m’odien i em vigilen.
No admetré mai que m’imposen per la força
el respecte degut a allò que dicten.
El respecte, jo l’atorgue a segons qui
i segons quan i segons com i segons per què.
Jo caic i jo m’alce en llibertat
Mentre camine no passege
Jo caic i jo m’alce en llibertat
I menys encara marque el pas
Jo caic i jo m’alce en llibertat
I qui no ho vulga, que es lligue
Jo caic i jo m’alce en llibertat
Jo continue caminant
Jo caic i jo m’alce en llibertat
Des de la independència
Jo caic i jo m’alce en llibertat
Cap a la independència
Jo caic i jo m’alce en llibertat
Amb constància salvatge
Jo caic i jo m’alce en llibertat
Amb disbauxa felina
Amb solitud perfecta
Amb insistent recerca
Sóc el més bell projecte
Un afany d’anarquia
Trempat d’insensatesa
Sóc pell de companyia
Des de la independència
Sóc un lliure sinònim
Cap a la independència Sóc, vull ser Llibertat
És el meu blat, la llibertat
És el meu blat, la llibertat
El meu guany i el meu grat
És el meu blat, la llibertat
La llibertat, la llibertat...
Text: fragments del llibre Gat de DAVID MIRA
(escrit el 1987 i publicat el 2006 per l’Ajuntament d’Ontinyent)
credits
from Molles,
released April 1, 2009
GAT
Jesús Barranco: veu, guitarra, piano, bateria
Marc Pérez: mandola, veu
Esteve Ribera: acordió
Jesús Monleón “Polelo”: marimba
Miquel Payà: contrabaix
Epi Garcia: bongós
Sergi Torró: cors
Vicent X. Vila: cors
Pau Caparrós: cors
Camil Gonzàlez: guitarra elèctrica
Gent del Desert és una banda de folk rock sorgida el 2006 a Ontinyent (País Valencià). Ha publicat set àlbums i dos singles, a més de deu participacions en discos col·lectius.
A whopping 56-track career-spanning compilation from the iconic actor and musician shows off all facets of his talent. Bandcamp New & Notable Mar 15, 2024