We’ve updated our Terms of Use to reflect our new entity name and address. You can review the changes here.
We’ve updated our Terms of Use. You can review the changes here.

Ésser viu

by Gent del Desert

/
1.
La fuga de Cameta (Jesús Barranco) – A les ordres, senyoria, es presenta ací el sergent de primera Miquel Àngel Aparici i Benavent. Jo sóc portador de noves sobre el cas que vol saber del pròfug Ignasi Urenya, saltamarges bandoler. Vosté bé sap de qui parle, mon senyor corregidor, d’eixe que diuen “Cameta”, el famós saltejador. Jo li ho conte i l’alferes després li ho apuntarà, que no sé jo molt de lletra i manco de castellà. He seguit amb la patrulla el rastre d’aquest roder des que fugí de presidi disfressat de granader. Fa alguns mesos el van veure al seu poble, Ontinyent. Se li hi uní Josep Sanç “Mamma” i potser una altra gent. Per les viles i pels masos on ha fet girar el dau, per les gorgues i les serres, he buscat el seu catau. Tinc quimera que es trobava amb el Coixo d’Alfauir en l’assumpte de Xeresa que tant ha donat a dir. Un confident reialista del poble de Pedreguer diu que el van veure embarcar-se en la ruta cap a Alger. Mana res més, senyoria, d’Aparici i Benavent? (Bé estarà si se’n recorda de l’ascens a subtinent).
2.
TONI PEP 04:23
Toni Pep tingué un ofici, qui sap si el que ell va voler; va heretar-lo de son pare, Joan Batiste el Cadirer. En un barri dels afores tenia un petit taller. Si la feina escassejava la buscava pel carrer. “Eh, senyor, vol que li falque bé l’aparador? Eh, senyora, vol que li embogue l’engronsadora?”. Anys més tard el contractaren: segon oficial fuster d’una fàbrica molt bona, Muebles Javier Moliner. Quan a la Fira del Moble el portava algun quefer, Toni Pep s’hi admirava del que un comercial deu saber. “Oui, monsieur, ce bureau est merveilleux. Oh yes, lady, it’s exactly the bedroom of Heidi”. En els anys dits “de la crisi”, els gendres de don Javier liquidaren el negoci; un ERO d’eixos van fer. A Toni Pep prejubilaren. Per aquells dies va ser que al barri obrí un bricomarket; allò semblava un vesper. “Atención, señor Andrés, acuda a Caja 3. Oh, senyora, s’ha deixat oberta la caixa de Pandora...”
3.
Esta nit és nat un xic de la més bella senyora sens poder trobar abric, a qui el cel i terra adora, entre la mula i el bou, ou, ou, restant sa mare donzella, quina meravella! Davall d’un roín portal i de una pobra mare naix lo rei universal per a que lo món repare, sens tenir tan sols un sou, ou, ou, sinó la pura mamella, quina meravella! Lo infant no té bolquers ni sa mare ab què comprar-los i Josep no té diners ni troba de qui amprar-los, ni en l’olla carn de bou, ou, ou, ni prou de pa en la cistella, quina meravella! Llucifer va tot torbat per no entendre aquest misteri, de tot lo veig contrastat, puix perdrà prest son imperi; bramant-ne va com un bou, ou, ou, bé podrà portar esquella, quina meravella! Adam i Eva cantant estan ab molta alegria i Jesús està plorant de fred dins de l’establia, i l’estança tota es plou, ou, ou, sens carbó ni una estella, quina meravella!
4.
Heus-me ací, estrany entre les coses, tot malferit i enyorant infermeres. Cosides tinc les carns primeres, a prop només l’espina de les roses. Maldestre sóc i, per mala fortuna, arrossegant mon cos entre els afanys, pidole dignitat, dignitat a sol i lluna i, d’amagat, retorç en aquests planys. Sóc presoner de corporal esquinç i en els clivells tinc l’ànima abocada, i el mal de cos me la té clivellada i cada trau raja els planys que dic. No coneix mercedaris mon presidi, cap rescat hi ha que pague aquest Alger; just maldar per servar el cos sencer, mantenint el seny sobre el deliri. De l’aurora l’ull, escorta del silenci, branda senyal d’esperada aliança: si, dels malalts, la nit fa cobejança, el dia abeura son al desficaci. Per què assetgeu amb tedi ma esperança? Quan no em burxeu la sang, la feu estanca. Del jorn, només puc prendre la llum blanca i, en tan poc cove, no creix la delectança. Negueu-me, son, dels dits a la memòria; cobriu-me el bosc feréstec dels sentits, colgueu l’eixam desacordat dels crits i embolcalleu ma pensa amb vostra boira.
5.
Escolteu-me, bona gent, escolteu ací el romanç que diuen els d’Ontinyent que va passar a cinc germans del camí Vell d’Agullent. Escolteu la història de la senda dels Cinc Germans. Conten que aquells cinc donzells van anar a segar blat ben sans i valents tots ells, però el destí anava tort aquell dia malcarat: tots cinc trobaren la mort abans que el sol fos baixat. Treballaren al matí, i en parar per a dinar, van beure d’un botijó que acabava d’infectar un dimoni animaló. Tots begueren del verí, cap dels cinc n’hi hagué que no. Esta història vertadera, creieu-la tothom que escolte, que fou la cuca papera (“meloe”, en diria un docte), que fou la cuca papera, bitxo traïcioner que també es diu butllofer. Grapats de terra a les mans, aquella vesprada atziaga, a la partida que fita amb Esteve de la Raga, que la història ací descrita, que té més de cinc-cents anys, és l’origen del que diuen la senda dels Cinc Germans.
6.
MONTSERRAT 04:24
El pas del temps farà de nosaltres colors. Ja no se n’anirà l’ocell de tants amors. Vidres fràgils de goig, nits i dies de sols. Vaixells de deu mi ports, adéu a tots els dols. El vent que se’n va, campanes de tardor. Pluja, neu, on són ja? Cap segon sense enyor. Desmesuradament, tot és com ha de ser. El rellotge és absent i sempre hi ha quefer. Plors d’amors, ja són mars. Raig de foc que no para. Els déus volen baixar. Font fresca, tot i encara. Onades contra el roc, tempestes d’inquietud. Tot menjat pel nou foc. Amor meu, és per tu.
7.
Quan jo era jove, un fardell vaig portar i roder en ma terra vaig viure. De les verdes muntanyes a l’immens pedregar, ballí el vals de Matilda ben lliure. Però en mil nou-cents quinze em van dir: “Xaval, la pàtria et reclama, hi ha una tasca que cal". Em donaren un casc, un fusell i un punyal i em dugueren molt lluny, a la guerra. I la banda tocà el vals de Matilda mentre els xics embarcàvem al port. Entre vítols i crits i missatges de sort, vam salpar cap a Gal·lípoli. Me’n recorde molt bé del dia del terror quan la sang tenyí l’aigua i l’arena. La badia de Suvla fou l’escorxador; a l’infern, no s’hi troba més pena. Joan el Turc no era imbècil, s’havia estat preparant; a aquella ratera ens anà arrossegant. Una pluja de bales quasi ens tornà volant en poc més d’uns minuts a Austràlia. I la banda tocà el Vals de Matilda quan paràrem a enterrar tots els morts; els nostres morts, i els turcs, els seus morts. I el combat començà novament. En un món dement de mort, sang i foc, alguns com jo sobrevivien; set llargues setmanes al maleït lloc on les piles de cadàvers creixien. I, de sobte, un canó m’encertà a l’engonal. I quan vaig despertar en un llit d’hospital, vaig conéixer, en veure quin era el meu mal, que hi ha coses pitjors que morir-se. Ja no ballaré el vals de Matilda entre els arbres, tan verds, tan llunyans. Per trescar i acampar no tinc prou amb les mans. S’ha acabat el vals per a mi. Ajuntaren després tots els mutilats i ens van repatriar a Austràlia. Els cegos, els coixos, mancs i trastornats, els herois orgullosos de Suvla. Quan el nostre vaixell entrà al Moll Circular mirí on les meues cames havien d’estar. No tenia ningú que em vinguera a esperar i això al cel li ho vaig agrair. I la banda tocà el Vals de Matilda i atracàrem i baixàrem pel pont. Però ningú va brindar, ens miraven de front i giraven els ulls lentament. I ara, cada abril, me n’isc al portó i veig passar la desfilada. Veig els meus camarades marxant al mateix so revivint una glòria passada. Els vells van a espai, torts i encarcarats; d’una guerra oblidada, els herois oblidats. La xicalla demana: “Per què estan desfilant?”, i això em pregunte jo a mi mateix. I la banda toca el Vals de Matilda i n’hi ha qui a la crida respon, però any rere any, qualques menys en són. Algun dia, no hi vindrà ningú. Vals de Matilda, vals de Matilda... Qui vol ballar el vals junt a mi?
8.
AIGUA D'AMOR 05:28
Penjat i sec, com un abadeig, em cau tot damunt i a penes m’hi veig. Vaig perdre el camí enmig la calor, em cal una miqueta d’aigua d’amor. He estat massa temps amb el cor dolent, que implora una pluja reconstituent. Ja n’he tingut prou d’amargor, em cal una miqueta d’aigua d’amor. Aigua d’amor terra en avall, però d’eixa aigua ja no en trobe mai. Quan el riu lliure puga fluir em portarà aquesta aigua d’amor a mi. Hi ha un voltor impacient aguaitant allà dalt; veu perfectament com estic de malalt. Si no trobe una mica d’aigua aviat de vesprada ja seré mort i enterrat. Aigua d’amor... Jo tenia una dona, temps era temps. Pensava que era meua, tu ja m’entens. On hi havia un riu, ara hi ha un cudol. Ves quina putada, sol com un mussol. Aigua d’amor...
9.
MASSA MATINS 03:36
Pels carrers els gossos borden i el dia ja es va acabant. Quan, després, caiguen les ombres, tots els xitxos callaran. I la nit silenciosa trencarà els sons del meu cap, que, de matins, massa ja en porte i mil quilòmetres passats. Ben a prop de la cruïlla, els ulls es van apagant quan em gire i mire el quarto on tots dos ens vam gitar. I guaite fix el carrer, la vorera i el senyal, que, de matins, massa ja en porte i mil quilòmetres passats. És un àvid sentiment que no és bo per a ningú, quan tot el que estic dient molt millor pots dir-ho tu. Tens raó, per una banda, i jo en tinc per la meua part, que, de matins, massa ja en porte i mil quilòmetres passats. No tinc dret d'estar ací si no en tens tu de quedar, que, de matins, massa ja en porte, mil quilòmetres distants.
10.
Han portat el xiquet a la festa del terror. Hi ha plats curulls de droga, ampolles a vessar d’alcohol i un bagul de joguines que li han regalat perquè puga eixir de caça. N’ha tret un kalaixnikov. Sota el bell miratge d’un cel africà, completament ebri, a la seua arma arrapat, balla amb violència a compàs trepidant la cançó ancestral de l’odi fins a caure exhaust. I ara va de bo. Cavallers: ara va de bo. Cavallers: ara va de bo, de debò. Al matí, amb la llengua eixuta i enfebrat, a les temples encara tocant els tambors els ritmes obscurs de la guerra, premerà amb força el gallet i hi farà saltar el cervell a un congènere. No és estúpida cap mort! Estúpida condemna, dramàtic el joc de fugir o morir. I aquest nen soldat la darrera llàgrima, inútil, cercarà. I ara va de bo. Cavallers: ara va de bo, de debò...
11.
SANT DIMONI 04:35
Sant dimoni, digues, que ella és ara una altra? Jo m’he enamorat d’una altra. I jo sóc un altre i demà seré un altre. Sant dimoni, digues, quan m’enamoraré de mi? Obligatori sortir-ne. No es veu el cel des de l’infern. Sant dimoni, digues, digues, sant dimoni...
12.
Abans que morís l’hivern, un tapís de flors ben blanques, i ara que l’estiu no fuig, ací ens tens tirant de mantes. Ara sota l’arbre estem vestint amb teles la terra; quan mamprendrem els canyots, a les branques farem guerra. De tot el rastre que es veu –tu diràs si no em mou brega–, cap dels ametlers és meu ni en menjaré de la plega. Ametleret abundós de vorera de camí, tu seràs agre per mi i, per altri, saborós, ametleret abundós de vorera de camí. Jo arreplegue, ves pelant i traient totes les corfes, i així prompte trencarem en quedar els arbres orfes. De les del camp i a resol, no hi ha feina més fotuda, pel mal que et deixa als renyons, que aquesta de la batuda.
13.
En Joan el Guitarró, en un burro que volava, se n’anà a servir al rei amb l’espasa rovellada. Son pare el veu arribar; pareixia un sant llàtzer. ”Benvingut sigues, fill meu”. “Ben trobat sigueu vós, pare”. “I dis-me, fill meu, com véns?”. “Com voleu que vinga, pare? Entre el meu cavall i jo sumem quatre punyalades”. “Fill meu, no em digues això; puja per eixes escales i veuràs a ta muller partera del teu fill mascle”. “Jo no faig cas del meu fill, jo no faig cas de sa mare. Apareu-me un llitet, perquè el meu trist cos descanse”. “Si me muic a mitjanit, soterreu-me als peus del llit. Si me muic de matinada, soterreu-me a l’entrada. Si me muic de bon matí soterreu-me prop del pi. I si el meu cavall es mor soterreu-lo al mig de l’hort”.
14.
Una boira que m’avala al teu ventre m’endinsa, i m’embarca o m’embarga per ruïnes de mars, o per runes de l’aire, amb la ploma i l’escata, a la ventura de la matèria ínsula i obscura. On la rosa és port, on la deessa és port del teu cos, escampa el temps. On lliurant-se el món de troballes i segells, només de mísera molsa i de misteri se sosté. Una boira que m’avala al teu ventre m’endinsa i m’embarca o m’embarga per ruïnes de mars. On la rosa és port. On la deessa és port del teu cos, escampa el temps.
15.
Dic Ontinyent i dic l'aigua corrent de rius i fonts, per séquies i alcavors, per llars i camps, indústries i molins, i per l'aljub fondíssim de l'enyor. Dic uns carrers i evoque un món bullent de passejants i de trànsit fluint, però, també, d'un desori angoixant i massa gris, i escassesa de verd. Dic uns camins i pense un paradís que uns han guanyat o que altres han perdut; uns llocs, potser, que hem de reconquerir i compartir i trobar i estimar. Dic uns barrancs i un paisatge de camps, dic una vall i unes serres voltant. Però jo sé que també dic la gent i l'amistat, i un col·lectiu anhel. Dic Ontinyent i alce una acta de fe, anomenant, retrobant o evocant. Però jo dic perquè vull escoltar, caminar junts, anar, recomençar.

about

Gravat en directe el darrer diumenge d’octubre de 2016 a la sala de cinema del Centre d’Iterpretació Turística de la Serra de Mariola (Bocairent) – Tècnic de gravació: Xavi Torró “Xavo” – Tècnic de mescla i màster: Javi Penadés “Carnisser” – Portada i disseny: Jordi Albinyana – Vídeo i fotografia: Carles Cerdà (Cul de Rock Produccions) – (c) Comboi Records, 2017

credits

released January 31, 2017

Jesús Barranco: veu, autoharp, banjo, dobro, guitarra clàssica, guitarra de 12 cordes, hangdrum, seqüències de teclat, ukelele, xarango – Xavi Requena “Requeneta”: flauta, cors, crossa, guitarra acústica, harmònica, melòdica, saxo alt – Miquel Barranco: baix, cors – Ivan Garcia “Léndel”: guitarres elèctriques, guitarra de 12 cordes, dobro, xiulet – Paco Rodríguez-Bronchú: bombardí, flauta de bec, trombó – Carlos Vecina: bateria, vítol

license

all rights reserved

tags

about

Gent del Desert Ontinyent, Spain

Gent del Desert és una banda de folk rock sorgida el 2006 a Ontinyent (País Valencià). Ha publicat set àlbums i dos singles, a més de deu participacions en discos col·lectius.

contact / help

Contact Gent del Desert

Streaming and
Download help

Report this album or account

If you like Gent del Desert, you may also like: